Llévame a casa de Jesús Carrasco

Jesús Carrasco, a Llévame a casa, ens condueix a l'únic espai que perdura de forma inexorable, que emet una presència constant durant el nostre viatge vital, i al que, en definitiva, pertanyem encara que la nostra existència la ubiquem de forma circumstancial o permanent en altres llocs més o menys llunyans. A casa. Ens transporta a CASA, ja des del títol de l'obra, a CASA dels pares, la casa familiar, amb tota la càrrega de formes i emocions que aquest lloc ha anat imprimint, en silenci, a la nostra memòria fins a ocupar un espai reservat, permanent i identificable.

Parla de dues generacions, la dels fills de la guerra i postguerra, els nostres pares, i de la nostra. De com aquella ha volgut fer, de la nostra, una generació millor, en medis i coneixements. De com cada generació s'enfronta a la necessitat d'ubicar-se en el món, de trobar el lloc a la vida, sobretot quan la malaltia fa que, aquells, perdin el control de la seva vida, del seu dia a dia, quan les seves capacitats floten desconnectades de la realitat i la fragilitat els envolta i s'apodera de la seva mirada, dels seus gestos, del seu caminar:

“Allí me encuentro con mamá. Está sola, bajo los fluorescentes. No sabes como fué verla así......... Parecía una niña perdida, recogiendo con las manos en su regazo un pañuelo arrugado...........Me ve entrar y no me reconoce. Tengo que decirle que soy Isabel, su hija.”

Llévame a casa, és la història de Juan i de com s'enfronta a una realitat tant quotidiana com dolorosa, la mort del seu pare i la malaltia de la mare diagnosticada d'Alzheimer, en un moment que els fills, ell i la seva germana, tenen les seves pròpies vides lluny de la dels pares, lluny de la llar familiar, Juan a Edimburg i Isabel a Barcelona. Carrasco, amb un llenguatge directe i robust, prescindint de qualsevol experiment lingüístic, situa al lector al centre de la història. En el moment que Juan ha de reubicar la seva vida i reubicar-se al món, de trobar el seu espai en una nova realitat que se li presenta de forma inexorable. Ell és el fill petit, la germana la gran, la que ha mantingut el cordó umbilical sense trencar amb els seus pares. Ell s'ha mantingut en un nivell d'inconsciència, consentida per tots, que no té lloc en el present que afronta. La història avança a poc a poc, dia a dia, amb els actes i les petites obligacions que la realitat imposa, amb una inèrcia suau i al mateix temps inevitable. Carrasco ens fa partícips del diàleg interior que viu Juan davant d'una situació que sap, i no vol saber, que modifica el seu present, que molt probablement l'obligarà a plantejar-se la seva vida, ràpida, personal, individual, on el temps és escàs i el jo l'ocupa àmpliament.

A Llévame a casa no es jutja ningú, no es proposa una solució com a bona en contraposició a una altra, simplement es presenta una realitat que, de ben segur, hem d'afrontar la majoria de nosaltres, de poderosa presència emocional i on no sempre és possible una solució unívoca per a donar-hi resposta. En aquest cas, Juan, a pesar de la seva inicial falta de maduresa emocional, de la seva absència de consciència en vers la responsabilitat enfront dels pares, de la manca d'entrenament emocional en tot el relatiu a les relacions d'amor familiar, a causa de la manca d'educació en aquest sentit, que contrasta amb la disposició natural de la seva germana per assumir-les, experimenta una veritable redempció imposada per la realitat que se li presenta amb una dimensió extraordinària, sorgida dels detalls que configuren la quotidianitat, amb un àmbit tan comú i silenciós com el de les relacions familiars.

Ja a Intemperie, la seva primera novel·la, tothom va convenir que s'alçava una nova veu a la literatura en castellà, de prosa personal, esculpida i directa, a l'abast únicament d'autors singulars amb una visió pròpia i comú a l'hora de la realitat que ens envolta i de la que adquirim, els lectors, més consciència després de llegir els seus llibres. Opinió que sense dubte surt reforçada després d'aquesta nova entrega de Carrasco, on torna a utilitzar pocs personatges, a demostrar un domini en la conducció de la trama sense concessions ni esquerdes i amb una veu narradora omniscient, que s'endinsa a l'interior dels personatges amb la mateixa naturalitat i decisió que quan descriu l'entorn o la quotidianitat que els envolta, una realitat inevitablement pròpia en la que trobarem connexions amb cadascun de nosaltres i que està desproveïda de qualsevol excés ni floritura sentimental. Una proposta per revisitar i reinterpretar el que és quotidià i, amb uns altres ulls, oferir-nos una nova oportunitat per ocupar un espai diferent del que mimèticament enteníem com a propi.

Llévame a casa ha estat un nou encert editorial que Seix Barral posa a l'abast del lector i una lectura més que aconsellable per conèixer a un dels escriptors destinat a ocupar un espai propi en la literatura.