Ignar és un poemari estrany. Potser una elegia ancestral fragmentada en petits bocins que el pas del temps ha anat enllaçant sota la forma de nous i misteriosos sentits. O un enigmàtic còdex trobat en una catacumba catalana. Lluís Calvo, en el pròleg, diu que aquest llibre de poemes es pot entendre com la narració d’«un món en descomposició, que es fragmenta en la pròpia voracitat i que, tanmateix, encara té una viva enyorança de la unitat perduda i d’un Déu de qui se’n certificà la mort, però que no ha trobat substitut ni en l’ànima ni en l’art». Un diàleg amb els morts, o més concretament una espècie de conversa com enunciada des de la veu d’un mort, a vegades subterrània, a vegades celeste: un mort que vol reviure. «Retaules de la desesperació, potser. Tríptics de la buidor. Escenes ja no dantesques, sinó a mig camí de la desolació i dels paisatges de les grans àrees comercials».
El poeta només pot parlar de l’experiència de la mort des de la ignorància. No exposa, tanmateix, una visió trista de la vida. La desesperació sols és l’anhel de viure més. Ignar emana una quieta desesperació. «La poesia de Gabriel Ventura prescindeix de tot allò retòric i busca la màxima concentració i expressivitat. En alguns moments sembla que s’hagin desbrossat els versos per tal de presentar-los en la seva puresa màxima, amb el·lipsis, desconstruccions i talls que deixen el vers, de vegades, sense cap nexe ni connexió, només amb els mots nus. N’és un exemple el vers “segant son cants veires vessats”, en què les paraules s’aboquen en la seva solitud més sòbria i despullada». Una poesia dels nous temps sobre la parla i la memòria, els vius i la tradició.
