Màrius Sampere i Passarell (Barcelona, 1928), és, segurament, el poeta viu més important que el nostre segle xx ha llegat al xxi. La seva veu, fruit d’un apropament autodidacte marcat per la lectura en diversos idiomes, per la mirada del fotògraf professional i per la sensibilitat del músic (va cursar estudis superiors de música i va ser compositor i lletrista del Grup Strop), és d’una singularitat microcòsmica, on llengua i temàtica eclosionen en una manera sorprenent de dir el món i alhora sacsejar-lo. A voltes místic o escèpticament religiós, confabulat amb l’ordre del caos, el dintre o el fora, la plasmació del Mal, la foscor que per si sola il·lumina, la seva és una poesia total que transcendeix la quotidianitat i la moralina.
.
I de sobte, esgotats pràcticament tots els premis, els èxits, els honors; digerit i dissimulat l’enorme prestigi, Màrius Sampere decideix reinventar-se. I ho fa, i ho aconsegueix, sense trair la veu que el delata però creant un univers poètic nou, potser més íntim, molt més íntim, però alhora expansiu, infinit, total, on la certesa d’un final de camí esdevé desmesurada reflexió i deliri líric que esclata en un dels llibres més brutals, més definitius i contundents de la literatura mundial dels nostres temps: L’esfera insomne, sí.
