El jilguero, de Donna Tartt

Carel Fabritius, deixeble de Rembrant i mestre de Vermeer, va pintar el 1654 el quadre El Jilguero. Pocs dies després va morir en una explosió prop d’on treballava. I aquí és on trobem la gran conexió entre el mestre Fabritius i el nostre protagonista, Theo Decker, un adolescent que veu com la seva mare mor en una explosió al Metropolitan de Nova York i fuig amb un quadre que li ha entregat un misteriós antiquari, el quadre en qüestió serà El Jilguero.

Atemorit pel que li pot passar al ser còmplice d’un robatori, Theo amaga el quadre allà on va, voltant per tots els Estats Units, de casa en casa, va descobrint el pes de fer-se adult, la irrellevància de llevar-se cada dia, i l'única cosa que el manté viu és aquesta obsessió per conservar el quadre, mirar-lo,  conscient que és una part que el retorna a la seva infantesa, amb la seva mare, a aquella vida idílica de la que havia gaudit.

Tancat en una habitació d’un hotel d’Amsterdam, anys més tard, Theo ens explica totes les aventures de la seva vida lligada sempre al “seu” quadre, de fet el text comença en aquest punt. No és tan sols una novela d’intriga, sinó una reflexió sobre el que podem arribar fer en condicions extremes, un retrat de la condició humana, on amb molta destresa Donna Tartt radiografia tots i cada un dels seus personatges amb tanta elegància i precisió que ens condueix a emocionar-nos amb tots i cada un d’ells fent justificable allò que sabem del cert que no té justificació.

Una novel·la que atrapa des de la primera pàgina i que, tot i el seu volum que podria fer-nos enrera, condueix d’una manera magistral tots i cada un dels capítols a una necessitat de saber qui és Theo Decker i cap on el portarà el seu destí. 

Sílvia Mir, llibretera