L'any que va caure la roca de Pep Coll

Amb la seva obra anterior, Dos Taüts negres i dos blancs, Pep Coll, fent un exercici extraordinari de memòria de la seva infantesa, ens va fer viatjar als anys quaranta del segle passat, en plena postguerra, tot fent una reconstrucció de la matança que va convulsionar als habitants de Carreu, una regió avui despoblada de Lleida. Obra que va ser reconeguda amb el premi Crexells i el premi de la Critica.

Aquest mes de setembre l'editorial Proa posa a l'abast dels lectors i lectores “L'any que va caure la roca”, la nova novel.la de Pep Coll, on ens proposa un viatge al món rural de muntanya durant els anys 1975 i següents, en ple fi del franquisme i inici de la transició democràtica. És la història d'un grup de joves d'un poble de muntanya que no vol seguir la tradició familiar que els obligaria a quedar-se a casa conreant les terres, en un món que no veuen futur i que, igual que el règim, està a les acaballes. Fins que la matinada d'un diumenge del 1975, tornant de la discoteca, els set joves es troben amb un fet dramàtic que capgira les seves vides i la història del poble, Malpui havia quedat colgat per la neu i sepultat sota un llit de grans pedres despreses d'una gran roca.

La desaparició, volguda i sobtada, d'un passat conservador i ancestral, permet a Coll explicar tot allò que anhelaven els joves i culpaven als pares de no poder-ho tirar endavant, ho poden fer a partir d'aquells tràgics fets. L'escriptor ha ressaltat que són joves "fastiguejats d'estar al poble per l'enfrontament generacional amb els pares". En aquest context, hi té un pes important a la novel.la, ha apuntat, un canvi radical que es va produir a l'agricultura, en el qual "la supervivència de cada família amb els propis camps és impossible". Al mateix temps som testimonis de com encaren la nova vida en l'àmbit de grup, intentant la seva "revolució", i com a individus, assumint el que són, el que sumien i voldrien i el que és i no possible al nou Malpui.

Narrada per un observador omniscient, fent un exercici de recuperació d'un llenguatge propi de l'espai i l'època, la novel.la condueix amb guant de seda al lector, creant complicitats i participant de les contradiccions dels personatges.

Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) és autor del recull de llegendes Muntanyes Maleïdes (1993) i ha publicat novel·les com La mula vella (1989), El segle de la llum (1997), L'abominable crim de l'Alsina Graells (1999), El salvatge dels Pirineus (2005), Les senyoretes de Lourdes (Premi Sant Jordi 2007), Dos taüts negres i dos de blancs (2013, premi de la Crítica, premi Crexells, premi El Setè Cel, premi Amat-Piniella i Prix Pyrénéen 2016 a la traducció francesa) i Al mateix riu d'Heràclit (2018).