Projectar una llum sobre els problemes més seriosos i alhora no pronunciar ni una sola frase seriosa, estar fascinat per la realitat del món contemporani i, alhora, evitar tot realisme, així és La festa de la insignificança. Qui conegui les obres anteriors de Kundera sap que en ell no són gens inesperades les ganes d'incorporar en una novel·la alguna cosa «no seriosa». A La immortalitat, Goethe i Hemingway passegen junts durant molts capítols, xerren i s'ho passen bé. I a La lentitud, Vera, l'esposa de l'autor, li diu al seu marit: «Tu m'has dit moltes vegades que un dia escriuries una novel·la en què no hi hauria cap paraula seriosa... T'ho adverteixo: vés amb compte: els teus enemics aguaiten». Però, en lloc d'anar amb compte, en aquesta novel·la Kundera per fi veu plenament realitat el seu vell somni estètic, que pot veure's com un sorprenent resum de tota la seva obra. Quin resum. Quin epíleg. Quina riallada inspirada en la nostra època, que és còmica perquè ha perdut tot el seu sentit de l'humor. Què més es pot dir? Res. ¡Llegiu-la!
