«La puresa no existeix més enllà d02019;alguns miracles de la natura. Això, en Joan, poeta de ciència viva, ho sap bé. No és gratuït, per tant, el títol que agrupa els poemes que sou a punt de llegir: Animal impur és un sintagma carregat de tot allò que som els humans, fills de dues mil generacions, de sangs barrejades i nòmades. Una constatació física i una declaració d02019;intencions. El poeta no pretén, doncs, parlar-nos des d02019;un pla superior, sinó des de la seva condició humana més essencial: la de la impuresa.»
(Del pròleg de Míriam Cano)
«El volum és ple de referències al món animal i vegetal. Hi podem trobar peixos més o menys bíblics, una «serp a la mà» que s02019;entortolliga en forma de pecat i que podria suggerir la impuresa del títol, d02019;arrel judeocristiana, ocells, detritus, pòlips, gorgònies, estrelles, un «arrap de pegellida», «sílice, corall», algat o plàncton. Com ja passava a Extrema llum (2014), l02019;univers natural, i més concretament el marí, envaeix els versos de Duran i conviu aquesta vegada amb vols d02019;auguris i foscors sibil·lines, escatades.»
(De l02019;epíleg de Sebastià Portell)
