Els protagonistes de Contes no són herois, tampoc antiherois (res mes fàcil de construir que un antiheroi), més aviat són «homes sense atributs», persones perplexes, passivament actives, que sempre se’ns presenten en situacions quotidianes, que no es posen mai amb ningú i que, aparentment, només aspiren que se les deixi viure en pau. Però si hi ha alguna cosa que Josep Font sap fer bé és demostrar-nos fins a quin punt se li pot complicar la vida a un simple ciutadà, encara que sigui tan pacífic i tan poc amant de l’acció como ho són la majoria dels seus protagonistes.
Amb un llenguatge directe i col·loquial, sense floritures literàries i amb un afinat sentit de l’humor, Font ens atrapa des del primer moment en tots i cada un dels seus relats. El que sovint comença amb un to lleuger, com si d’una ocurrència divertida es tractés, a vegades quasi com un acudit, es va tensant i tensant fins a l’exasperació, i al final el protagonista —i amb ell el lector que, estupefacte, li ha seguit les passes— es troba enfrontat a profunds dilemes morals, o abocat a insondables abismes existencials: a la soledat, a la incomunicació..., o partícip d’una àcida crítica social, o perdut en lúcides distopies, invasions subtils l’única finalitat de les quals es aniquilar la llibertat de l’individu.
Els contes de Josep Font —inclús aquells que, amb un to més amable, acaben arrencant-nos un somriure— sempre profunditzen, sempre ens fan reflexionar i sempre desprenen una aroma subtil i inefable que només ell sap crear.
David Monteagudo
