«—Puc seure?
Com gairebé cada dia, estava assegut en una taula d’una cafeteria prenent un cafè i llegint el diari. La pregunta, si he de ser sincer, em va molestar; vaig aixecar la vista i davant meu hi havia una dona; elegant, bonica i amb cara de pocs amics. La vaig mirar i li vaig dir: —Perdoni, la cafeteria és plena de taules buides i precisament vol asseure’s aquí?
—Sí, t’he triat a tu.
De cop, va aparèixer el cambrer amb un tallat i una ensaïmada; ella ja estava asseguda. Vaig fer el gest d’aixecar-me i marxar, però ella em va demanar, per favor, que no ho fes, que seria ràpida i marxaria. Vaig deduir que es referia a prendre’s el tallat i cruspir-se l’ensaïmada, però no va ser el cas. Mentre remenava el tallat em mirava fixament als ulls i de cop...
—Demà a les nou del matí t’espero a l’estació, anem a la platja; porta banyador i una tovallola.»
